divendres, 1 de juliol de 2016

Pel camí de l'aerostació fins al
primer aeròdrom de Barcelona.
1784 - 1916

        Per explicar el procés que va portar a la creació del primer aeròdrom de Barcelona en el 1916, que en aquest any celebrem el seu centenari, ens hem de situar en quant s'inicia l'existència de l'aviació, doncs sense avions no calen aeròdroms. Però per arribar a trobar avions a Barcelona cal que anteriorment es despertés un atractiu de la població per elevar-se pels aires, per això, el pretèrit atractiu que va representar el fenomen de l'aerostació òbviament va poder esdevenir fonamental en aquest sentit.

        El primer enlairament amb globus a Barcelona, diuen les cròniques que es va produir el dijous dia 15 de gener del 1784, moltes dècades abans que es veiés el primer aeroplà a la Ciutat Comtal, que esdevingué el divendres dia 11 de febrer de l'any 1910, que serà el punt de partida que culminarà amb la idea de l'establiment de l'aviació a casa nostra. Un fenomen completament inèdit i que, per tant, necessita un nucli més gran o més petit d'interessats en aquest nou sistema de “locomoció aèria” tal com es va en venir a dir a mitjans de la primera dècada del segle XX, quan una colla d'intrèpids dissenyadors d’aeroplans francesos es trobaven iniciant els primers vols de la història de l’aviació europea.




        Aquesta història es pot dividir en dues grans etapes: la de l'Aerostació i la de l'Aviació.

        La de l'aerostació la podem dividir en 4 parts:
        - Els Inicis, entre 1784 i 1802;
        - Actes institucionals, 1823 i 1844;
        - L'etapa fructífera, des del 1847 a 1888
        - Segle XX entre 1906 i 1908.

        La de l’aviació la podem presentar en:
        - Referències entre 1903 i 1908;
        - Creació de clubs entre 1908 i 1909;
        - Primer vol l'any 1910; Aviació com espectacle entre 1911 i 1914.
        - Suvelack – Pujol Comabella i Cia que inicia la seva creuada a l'Hipòdrom de Can Tunis, amb Hedilla que vola a Mallorca i Santander el 1916 i l'establiment de La Volateria com a Aeròdrom en aquell mateix any.





Primer enlairament d'un globus no
tripulat a Barcelona al 1784

        La munió de notícies que a Barcelona arribaven de França cap a finals del 1784, respecte dels enlairaments de globus, a on uns germans de cognom Montgolfier s'enlairaven amb un aeròstat d'aire calent, i posteriorment altres que ja inflaren els seus amb hidrogen, com igualment més tard ho varen fer de la mateixa forma els Montgolfier, va fer que l’afany de progrés científic propi dels il·lustrats de la Ciutat Comtal, entre aquests, els metges, en Francesc Salvà i Campillo i Francesc Santponç, juntament amb l’eclesiàstic Marià Oliveres a la vegada també advocat, es posaren a fer experiments semblants.

        Posterior a uns enlairaments amb globus d'aire calent amb finalitat científica i poc reeixits, que estudiaven la composició dels gasos i la possibilitat de respirar a mesura que es prenia altura, la prova definitiva esdevingué el dia 15 de gener de 1784. I no utilitzaren l'aire calent, així com tampoc l'hidrogen per no disposar-ne, sinó que, interessats per fer-ho amb gas, varen estudiar una fórmula d'un compost de diferents productes químics que posats dins d'un recipient tancat, adequat als resultats que se cercaven, els productes reaccionaven produint un determinat model de gas menys pesat que l'aire, el qual l'introduïren al globus mitjançant un tub que es trobava connectat a l'equip productor d'aquell gas, i així l'inflaren.
        Es va tractar d'un globus de dimensions no massa grans, confeccionat amb pells de bufeta de les quals desconeixem de quina classe d'animal procedien. La prova es va voler dur a terme en un camp nomenat d’*Indianes situat en un paratge a on en aquell temps tenia el nom de carrer de Trencaclaus o dels Ollers, avui Portaferrissa, a les portes de la muralla de la Ciutadella de la banda de mar.

        A causa del dia ventós que feia, els promotors del disseny i enlairament de l'aeròstat van decidir de fer la prova dins d'un edifici veí del camp previst per l'enlairament, a on hi havia una gran sala. El globus es va enlairar encastant-se al sostre a on un personatge, nomenat hereu Portell, agafant-lo amb decisió s'hi va repenjar amb força per apartar-lo de dalt el trespol, i sense deixar-lo anar el va estirar desplaçant-lo fins a un gran finestral, i empenyent-lo fora de l'edifici el va deixar anar. L'aeròstat va enlairar-se agafant altura davant del nombrós públic que admirat es trobava a fora esperant amb ànsia veure aquell fenomen, veient astorat el prodigiós invent, i tot enlairant-se, el globus va transcorre per dessobre de les Drassanes fins a arribar les aigües del port, i tot pujant ben amunt, seguidament superà la llanterna de la bocana, perdent-se per sempre per dessobre la línia de l'horitzó de les aigües mediterrànies. Per la qual cosa els promotors van considerar ben reeixit l'experiment.

        *El lloc s'anomenava d’Indianes donat que era un camp situat prop de les fàbriques d'indianes, que produïen teixits de cotó estampats per una sola cara, que rebien aquest nom per l'estil dels estampats que imitaven els que procedien de l'Índia.



L'erostació empren embranzida a Barcelona

        Des que es va produir aquell primer enlairament d'un globus a la Ciutat Comtal, una colla d'exhibicions aerostàtiques es prodigaren a Barcelona; tant acabant-se el segle XVIII com durant tot el XIX, per pilots vinguts des de França a on abans d'acabar aquest segle XVIII els aeròstats foren també utilitzats per l'exèrcit francès per a l'observació.
        A Barcelona, generalment o bé s'envolaven des de la plaça de Catalunya o d'una plaça de braus. Amb això es produïren les primeres víctimes de l'aerostació, que foren els pilots que entraren mar endins sense poder retornar no sent localitzats per les embarcacions que, generalment de pesca, els seguien, desapareixent per sempre engolits en les profunditats del Mediterrani.

        El dia 5 de novembre del 1802, i durant l'estada de Carles IV i la reial família a Barcelona, l'italià Vicente Lunardi féu una ascensió en un Montgolfier a gas, exhibició que ja l'havia dut a terme també a Madrid enfront del Monarca. L'italià anà a caure al mar; uns pescadors el recolliren i el portaren a terra acompanyant-lo en presència de les autoritats. Sembla que "l'experiment" deixà a tothom satisfet.


- Actes institucionals -

        A la Barcelona ocupada per França, tant en el dia 29 de març del 1825 així com igualment va succeir el dia 4 de novembre del mateix any, es llençaren globus per la Coronació del Rei francès Carles Xè.

        El març del 1844, en tornar de l’exili la reina Cristina de Borbó, també s'enlairen dos globus, però sense passatgers.





1847-1888, Una etapa fructífera

        Ja ben entrat el segle XIX, fou a l'11 de setembre de l'any 1847, un francès especialitzat amb els aeròstats de gas, François Arban, va arribar a Barcelona a on a causa de les seves exhibicions va viure algunes aventures i l'última li va ser fatal, una d'elles fou que, una vega s'enlairà junt amb un burret des de la plaça de toros anomenada del Torí, la plaça vella de toros que es trobava a la Barceloneta, va anar a aterrar en terrenys de Sant Martí de Provençals, a on el poble no el va acabar de rebre com un heroi i el van intentar apallissar. Sort que un dels seus amics barcelonins que el va acompanyar en un dels seus enlairaments i que parlava francès, Eudald Munné de família de carruatges de serveis públics, que en aquesta ocasió havia seguit per terra la trajectòria del globus amb una tartana fins que va aterrar, va arribar-hi a temps per apaivagar la fúria dels veïns de la Vila.
        Arban va retornar a Barcelona el 1849. Aquest cop s'enlairà des de la plaça de braus i va desaparèixer en el Mediterrani. En aquesta última ocasió, envolant-se fent un vent fort de terra cap a mar que aconsellava no enlairar-se, el nostre personatge va fer sense saber-ho la seva última ascensió amb el seu aeròstat, perdent-se mar endins per sempre. A on els pescadors, en perdre'l de vista per la velocitat amb la qual se l'emportava el vent, amb les seves barques a rems no hi van tenir res a fer.




        La influència dels enlairaments i viatges en globus que es feien ja arreu, van fer que un personatge francès ben singular que es deia Jules Verne, interessat pel fenomen de solcar els aires amb aquells artefactes, es va interessar furgant en quins hi entenien, i gràcies a les informacions recavades en aquest sentit li van servir per escriure el seu primer llibre durant el 1863, amb el títol: "Cinc setmanes en globus".
        El llibre figura que un tal doctor Samuel Fergusson, més un caçador escocès de nom Dick Kennedy i el majordom de Fergusson, Joe, recorren Àfrica d'Est a Oest amb un aeròstat.

        Fan el viatge a bord del ”Victòria”, un globus en el qual s'hi operaren certes modificacions, incloent-hi un dispositiu que li permetés fer pujar i baixar el globus sense haver de desprendre's del llast o buidar gas.

        Els protagonistes d’aquesta història inicien la travessia aèria des de l’illa de Zanzíbar, a Tanzània, amb la intenció de travessar Àfrica vers l'Oceà Atlàntic a l'Oest.

        El viatge es troba ple d'arriscades incidències, sigui per serioses fallades als enginyosos mecanismes de vol ideats per l'autor, o bé per danys estructurals de l'aeronau que finalment aconsegueixen arrengar. O també quan els protagonistes es troben sense aigua passant uns dies assedegats que quasi moren per manca del líquid element. O també quan queden enfonsats en un riu, un greu incident que definitivament els impedirà continuar el trajecte per l'aire, per la qual cosa tot i els riscs als quals es poden enfrontar decideixen caminar per la selva fins a trobar un lloc habitat. Després que es creia que havien mort per no haver-ne tingut cap notícia en bastants dies, fou en un Fort de la Legió Francesa a on arribaren que els reberen com a herois.

Biografia de Jules Verne


Miscel·lània d'exhibicions aerostàtiques
a Barcelona a la meitat del Segle XIX.
- obriu el pdf -




- El globus captiu de l'exposició del 1888 -



        Va ser l'any 1888, que a l'Exposició de la Fira Internacional de Barcelona s'hi van fer enlairaments pel públic amb un globus captiu, el qual va tenir molta requesta. Les elevacions es varen inaugurar el dia 12 de juny i el preu de l'entrada era de 5 ptes. Un preu que Déu n'hi do en aquella època. Els vols tenien horaris: al matí a les 8 i les 11, i cap a la tarda, a les 15 i a les 17 hores.

Informant de l'Exposició del 1888.




Segle XX, quan l'aerostació es troba amb l'aviació.
Del 1903 en endavant.




        Va ser en el dia 17 de desembre del 1903, que en un paratge desèrtic als EE.UU a l'estat de Carolina del Nord, lloc nomenat Kill Devil Hills, format d'elevades i grans dunes sorrenques fent platja amb l'Oceà Atlàntic, a on els germans Wilbur i Orville Wright, fabricants de bicicletes de Daiton a l'estat d'Ohio, expressament aïllats allà per dur a terme l'experiment, realitzaven el primer vol humà controlat d'un avió motoritzat, batejat com "Flyer", dissenyat i construït per ells mateixos. L'aviació pròpiament dita iniciava la seva creuada vers el gran horitzó que en el futur l'esperava. John Daniels, veí de Kitty Hawk, un poblat de pescadors que es trobava aproximadament a uns 6 quilòmetres al Nord, que amb una càmera amb trípode propietat dels Wright, va captar la transcendent instantània de l'enlairament. Va ser al capvespre d'aquell mateix dia quan els dos germans acompanyats de John Daniels, amb les seves bicicletes s'arribaren a l'oficina del telègraf a Kitty Hawk a remetre el famós telegrama al seu pare, resident també a Daiton, anunciant-li l'èxit de la gran gesta.
        Al periòdic de La Vanguardia, a baix de la segona columna de la pàgina 8 del dia 20 de desembre del 1903, sota el títol de: "Máquina para volar" hi trobem una referència a aquest primer vol. En llegir-lo, preguem que el lector no s'estori per la manera en què es troba redactada.
La Vanguardia. Primer vol d'un avió amb motor.


        Igualment com ho va ser a Barcelona, a Madrid també varen proliferar els enlairaments de globus ja des del segle XVIII. L'activitat no va cessar a la capital i per institucionalitzar el fet de solcar els aires, el 18 de maig del 1905, quan ja es coneixien els vols dels Wright i altres dels quals a la veïna França se sabia que s'avençaven els seus dissenys, amb una bona visió de futur es va crear el Real Aero Club de España (RACE), que avui encara representa tota l'activitat aèria esportiva de l'Estat. Jesús Fernández Duro fou l'organitzador i el seu primer president.

        L'any següent, des de Barcelona s'enlairen amb el seu aeròstat “Huracán”, en Jesús Fernández Duro i Alfredo Kindelán, que el 2 d'abril del 1906 partien amb la intenció de creuar el Mediterrani, però per causa del vent foren arrossegats cap al Nord i aterraren a la ciutat francesa de Salses, a uns 16 quilòmetres al Nord de Perpinyà.


        Un pilot d'aeròstats i constructor de dirigibles, es va convertir amb el primer dissenyador d'un reeixit avió a França. Era un brasiler instal·lat a París, de nom Alberto Santos Dumont, que es va haver de fer pilot en forma autodidàctica del seu primer avió nomenat 14-Bis, que hi va volar el 23 d'octubre de 1906. Es tractava del primer avió que solcava per l'aire perfectament controlat a Europa. Amb tot això l'aviació francesa va agafar una forta embranzida, donat que alguns francesos de feia temps es trobaven dissenyant els seus aerodines, als quals els quedava molt poc per dur a terme els primers vols. Tal com ho va ser en Louis Blériot (1 de juliol de 1872, Cambrai, 1 d'agost de 1936, París, França), esdevingut famós pel seu avió monoplà Blériot XI amb el qual travessà el Canal de La Manxa aterrant a la ciutat costanera de Dover a Anglaterra el 25 de juliol del 1909, que per cert no feia bon temps, però envalentit va fer el salt.

        A Barcelona, el diumenge dia 7 de juny del 1906 a les 12 del migdia s'enlairava el globus "Mistral" comandat pel seu pilot i propietari, Palacio de Velasco, acompanyat d'una senyoreta de nom, Marcelle Neutte. Ambdós aeronautes visqueren una aventura que deixava poc espai a la salvació, però la fortuna els va fer costat.Veure el relat al diari Mundo Deportivo que al cap de vall de la segona columna explica amb detall la notícia.

        Tot i que l'aviació es trobava fen els seus sorollosos primers passos, la inèrcia que l'aerostació portava, feia que s'anessin organitzant concursos.
Al dia 2 de juny del 1907 sota el títol de "Grans festes esportives" el RACE organitza una cursa de globus a Barcelona, a on fou l'Ajuntament de la Ciutat qui s'encarregà de fer tota la feina, i foren 12 pilots d'aeròstat d'hidrogen els inscrits, tots espanyols. Uns d'ells eren: Herrera i Socias que amb el "Fangar" allargaren el seu vol fins a 78 km.; el marquès de Romero Tejada, que amb el seu "Norte" amb el número 11, es va allunyar 12 quilòmetres i mig i el darrer fou Esteban G. de Salamanca.
        La cursa de globus produí un enfrontament entre el consistori barceloní i el RACE donat que les diferents notícies foren publicades de forma avançada per diaris de Madrid i no deixant que almenys els diaris de les dues capitals ho publiquessin alhora.
        En aquells moments a Barcelona no hi ha via cap club d’aeronàutica i aquesta discussió entre les dues ciutats, que va ajudar que a finals de l'any següent es fundés la primera institució que es dedicaria a l'aviació.

        Amb això, el 18 de maig del 1908, en una altra cursa en què en un principi s'inscriviren 7 globus espanyols i 3 de francesos, però en sortiren 8, els quals feren camí i el 19 aterraren els globus a diferents llocs. Segons la informació que s'ha pogut recollir, quedà primer el globus "Montañés" que tripulat pel capità Salamanca aterrà a Labérrua, Bizkaia, i un tercer, el "Júpiter" pilotat pel capità Gordejuela va arribar fins a Cervera del Rio Alhama a Logronyo.

        Aquí s’acaba la via aerostàtica amb gas o hidrogen i entrem als temps de l’aviació.



S'inicia l'etapa de l'aviació catalana.


        La idea i també la necessitat que existís una institució que representés les coses del futur de l'aviació a Barcelona, va fer que el 24 de desembre del 1908 un grup de destacats acadèmics junt amb altres personatges de la cultura i l'economìa es reunissin a l'Ateneu de Barcelona per fundar l´Asociación de Locomoción Aérea (ALA), a iniciativa de l'astrònom en Josep Comas i Solà, que va ser el seu primer president.




        Els escollits com a membres de la junta directiva foren:

        - President: en Josep Comas i Solà.
        - Vicepresident: en Francisco del Villar y Carmena.
        - Vocals: Fernando Rojo i Sojo, José Padrós, Guillermo J. de Guillen García i en José María Marchesi.
        - Tresorer: en Joan Sardà i Baüester.

        A l'any següent, al dia 6 de setembre del 1909, quan a la premsa encara ressonava el recent vol del pilot francès Louis Blériot, que el 25 de juliol amb un avió dissenyat per ell mateix nomenat com "Blériot XI", amb el qual va travessar el canal de la Manxa arribant a la població costanera de Dover a Anglaterra, a Barcelona un grup d'interessats en l'aviació es va veure en cor d'organitzar un club que l'anomenaren "Joventut aviadora", els quals es dedicaren a continuar l'activitat prou difosa a l'època de construir i fer volar estels, organitzant concursos. També uns altres aprofitaren l'ocasió per endegar-ne un altre que es va titular "Aeri Club de Catalunya", res a veure tenia amb el que posteriorment es va fundar, i que d'aquesta institució desconeixem fins a on es va estendre la seva activitat. Institucions les quals tingueren una vida efímera.

        Els membres d'ALA es posaren a fer feina i endegaren contactes amb l'aviació francesa, contactes que no culminaren fins molt a primers del 1910, a fi que un pilot francès, que fou en Julien Mamet, amb un avió que no va ser altra que un Blériot XI, s'arribés a Barcelona a fer unes exhibicions. L'avió va ser carregat a un vagó de tren des de la població de Pau, als Pirineus Atlàntics francesos, a on si situava un aeròdrom que en aquelles dates era molt famós donat que havia estat fundat pels germans Wright, i el Blériot va fer el viatge fins a Perpinyà junt amb el seu pilot i el propietari de l'avió, Mario García Cames, un acabalat uruguaià que estava aprenent a volar, per una vegada ben destrat en pilotar, anar-se'n al seu país a desenvolupar-hi l'aviació.

        L'avió va arribar a Barcelona també amb tren, a l'Estació de França el dia anterior a la data prevista per fer l'exhibició. Data una mica justa pel vol de l'endemà, però hi va haver problemes administratius a la frontera a on es va haver d'entretenir uns quants dies. Va ser l'endemà divendres dia 11 de febrer del 1910, que a primera hora de la tarda, a l'hipòdrom de Can Tunis, a on s'hi havia convidat les autoritats i tota la premsa, que l'aviador va dur a terme el primer vol a Barcelona, i per extensió, ho va ser en tota la península Ibèrica.

        Posteriorment a aquest transcendent vol d'en Mamet, una colla d'altres pilots francesos s'arribaren a Barcelona a l'hivern de 1910 a Can Tunis, a on s'hi celebraren nombroses exhibicions d'aviació. D'aquesta manera veiem que, amb diferent èxit, s'efectuen també en terrenys de l'hipòdrom els vols d'Edmond Paillot i el seu Voisin (24 i 28 de març). El Camp de la Bota va ser també un lloc escollit per quins van convidar al pilot Louis Gaudart, el qual, partint d'allí, va ser el primer aeronauta a sobrevolar la ciutat (29 de març i dies següents).
        L'1 de maig d'aquest mateix any apareix el primer número de la revista "Aviación", amb Joan Sardà al capdavant, que es va anar publicant regularment entre 1910 i 1912. Entre l'1 i el 8 de maig, i organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, es va celebrar, amb notable èxit, la "1a Setmana de l'Aviació de Barcelona", l'activitat de la qual es va desenvolupar a Can Tunis, amb nombrosos vols a càrrec del famós Louis Blériot, Jan Olieslagers, Jacques de Lesseps, René Barrier i Antoine Simon.

        A partir del 1911, pilots francesos, més la belga Hélène Dutrieuque fou la primera aviadora en volar a Espanya, la qual cosa va cridar millor l'atenció als ciutadans, i sobretot a les ciutadanes. Tant aquesta aviadora com altres vinguts de França convidaren a volar a una colla de barcelonins. L'afició a volar era engendrada gràcies a aquests pilots. En arribar l'estiu del 1914, en iniciar-se la primera guerra mundial, en marxar els pilots francesos a lluitar en defensa del seu país s'acabaren les exhibicions aèries a Barcelona.
        L’empresa Pujol Comabella & Cia decidida a entrar en el sector aeronàutic, molt a començaments de l'any 1914 contactà amb l’austríac, Suvlacker, representant dels caces Taube, per a dirigir la producció d’una sèrie dels avions esmentats i portar la direcció tècnica. En morir aquest en el conflicte europeu i així poder continuar amb el projecte de construcció d'avions, contactaren a Madrid amb el pilot santanderí Salvador Hedilla, ja famós i ideal pel cas. En aquells moments el pilot de Santander es trobava a Getafe fent de professor i cercant una empresa per a produir un model d’avió de disseny propi quan ja n'havia construït un altre i que volava prou bé, però el disseny del següent, el "Monocoque II", el va avantatjar.

        Salvador Hedilla arribà a Barcelona a finals de 1915, i pel gener de 1916 va iniciar a l’hipòdrom de Can Tunis l'activitat com a pilot de Pujol Comabella & Cia fent-hi alguna exhibició, i a la vegada emprenent la tasca com a professor de l'Escola d'Aviació Catalana de la mateixa empresa. Pujol Comabella va construir baix el disseny i assessorament d'Hedilla un avió de cap i denou que va resultar ser una joia, es va tractar del Monocoque II, amb el qual, Hedilla es preparà per inscriure's a la convocatòria que les autoritats Balears acabaven de fer per quins pilots s'atrevissin a volar de Barcelona a Palma.
        Inscrit a la prova, Hedilla, per poder envolar-se amb l'avió amb una quantitat de benzina suficient, la qual cosa feia que s'incrementés més el pes que l'habitual, la qual cosa va fer necessari localitzar un camp de major extensió que el de l'Hipòdrom que pel cas resultava insuficient.

        La recerca del terreny idoni va resultar fructífer i es va decidir utilitzar-ne un que es trobava més enllà del delta del Llobregat, que es coneixia amb el nom de La Volateria, des d'on Hedilla es va enlairar molt a primera hora el 2 de juliol del 1916, volant de Barcelona a Palma de Mallorca, arribant al seu destí de Ciutat al cap de dues hores i deu minuts. Posterior a aquesta gesta va intentar un vol Barcelona-Santander-Madrid, a on una sèrie d'incidències impediren el vol directe fins a Santander, en una primera incidència va haver d'aterrar en ple Pirineu, va ser entre Benasc i Castejón de Sos.
        L'empresa Pujol Comabella va decidir llogar el camp de la Volateria i traslladar-se allà amb l’escola de pilots.

        Aquesta és la introducció a la història de l'aviació catalana pròpiament dita que en aquest any 2016 celebrem el seu centenari.



Veure les dades que comprenen l'organització que la Fundació Privada Parc Aeronàutic de Catalunya ha dut a terme per celebrar el centenari de l'aviació catalana.

Inauguració exposició centenari de l'aviació Catalana.





NOTA:
En el cas que desitgeu posar-vos en contacta amb Aeribalta.com,
utilitzeu un dels dos correus que es troben indicats damunt d'aquest text. Gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada